El segon dia d'agost

Avui, avui és el primer dia dos d’agost que sóc fora de casa… Sóc lluny de casa i no m’ho puc creure, avui… avui aquí plou, plou i no deixa plou. I sembla que fins i tot el temps estigui d’acord amb mi, avui és un dia tapat tant per fora com per dins. I sóc aquí i no soc allà, i no se on hauria de ser i no se qui sóc. I pens en les places plenes, plenes de gent, l’ambient, Can moixet ple, les barres al carrer, calor, la música sonant… i pens i m’imagin a la gent, a la meva gent, la meva dins dins carrers pollencins, dins els meus carrers. I l’olor d’un record i l’auborada que escoltaré a les nou del vespre a Nicaragua. No puc escriure amb claretat, no puc dir tot el que sent i la pluja segueix caient feixuga damunt les teulades de zinc i en fa un escàndol.
I demà els cossiers damunt plaça, els ventalls fent feina i la ressaca també, un granissat de taronja… I la plaça plena a rompre i el fobiol i en tamborino. Ca la Meme amb la taula posada i tots al voltant… els moros i els cristians de la casa es preparen i na Núria es pinta els ulls de negre. Al carrer les cornetes i els moros sense camiseta. L’Aumoina és plena de gent i cristianes que esperen, en Joan Mas es preparara. En Dragut arribarà. I les cornetes, les cornetes sonen, l’olor a pólvora s’escampa… i quina Patrona més estranya, i quina Patrona!

Que molts d’anys i que passeu unes bones festes.