Masaya, Granada i Ometepe

Feia massa temps que no escrivia, massa temps sense dir res. I és que el temps passa aviat aquí. Podria dir que el temps passa diferent a Nicaragua, tot és tan diferent que fins i tot el temps i les distàncies també. La vida a San Ramón segueix molt bé, seguim amb el cens i l’avaluació nutricional dels nins, seguim a l’oficina passant la informació a ordinador, seguim més o menys igual.

Dimecres passat iniciarem un viatge, aprofitant que dijous era el trenta tres aniversari de la Revolució agafarem el divendres lliure i decidirem anar més lluny. El camí fou llarg, però tanmateix el camí també forma part del viatge i veure l’ambient de les estacions d’autobusos és tot un espectacle. Les estacions són plenes de venedors ambulants anunciant productes amb un to de veu monòton que després et sorprens imitant-lo, de pujades i baixades de maletes, sacs i d’altres objectes del sòtil de l’autobús, d’olors als llocs de venda de menjar dels mercats que hi ha al voltant, gent i més gent que espera, puja o baixa... tot és ple de moviment i de vida, a vegades de vides a les que sembla costar viure.

Hem estat visitant una de les parts més turístiques de Nicaragua: Masaya, Granada i la illa d’Ometepe. Però tanmateix és un turisme al qual nosaltres no esteim acostumats, no trobes grans hotels de vint i tants pisos damunt la sorra, no trobes atractius turístics explotats... no els trobes ara, però segurament d’aquí deu anys els trobem. Desgraciadament sembla seguir un rumb semblant al que visquerem nosaltres, el fet de que s’estigui construint un aeroport quasi bé internacional damunt la platja i damunt el volcà n’és un bon anunci... quin mal em feu als ulls la desolació d’aquella pista asfaltada, un aeroport a una illa volcànica que es troba damunt un llac a la qual s’hi pot arribar amb vaixell amb menys d’una horeta. Quins desastres.

L’estada fou genial i la gent també. A Ometepe trobarem un mallorquí, i mira si és petit el món, trobarem a un illenc a una altre illa quasi bé a l’altre punta del món. Una illa ben diferent a la nostra, una illa volcànica envoltada d’aigua dolça, una illa enmig d’un llac, un llac tan gran que quasi bé semblava la mar. Però els mallorquins som massa exigents quan parlam de platges i de la mar, però això és ben normal.

La tornada també fou llarga, massa hores de camí, haguerem d’arribar a Managua per poder tornar a Matagalpa i després a San Ramón. Però a la fi arribarem, i el millor de l’arribada fou la sensació de que havia arribat a casa. El sopar amb la família està ple d’anècdotes i relats del viatge, i és que tants dies sense veure’ls s’havien acumulat moltes coses per contar.

Acabada la primera setmana

Ja fa deu dies que sóc fora de casa, lluny, lluny de l'illa i lluny de res que s'hi assembli. I tantes que coses han passat, tants de verds, tantes persones, tants horabaixes de xerrades inacabables, vetllades a la casa de la família. Ja he passat dos caps de setmana, perquè a fora de casa el temps es conta en caps de setmanes.
La feina a l'oficina va bé, esteim elaborant un cens al barris del poble per detectar les necessitats que puguin tenir i també feim un anàlisi nutricional a nins menors de 5 anys per detectar possible desnutrició o d'altres problemes de salut.
M'estic acostumant al poble i a la gent, estic agafant confiança i al cap i a la fi s'hi està molt bé. M'estic acostumant a les dutxes amb aigua freda, a la gastronomia, a les plujes damunt la taulada de zinc...
El cap de setmana l'hem passat a San Marco, una comunitat just a sobre d'un puig, envoltat de blat de moro, plataners i arbres inacabables. Les condicions d'aquesta gent no són massa bones, cases ben petites, sense llum, sense aigua, fogons de llenya... lluny de tot viuen, sols hi ha una camioneta que arriba fins a dalt tres cops a la setmana però fa estona que no puja per la pluja, i de la carretera a peu hi ha unes dues hores caminant, o bé "trapando" com diuen aquí. La gent et tracta com si fossis un més de la família, el poc que tenen ho comparteixen i et posen a tu el millor plat i la millor cullera. Ha estat una experiència genial, una gent inolblidable.
Per baixar ha estat una mica més complicat, no ha aturat de ploure i hem arribat a la parada d'autocar ben ben banyats.
Arribats a casa, he dinat amb la família i ha esclatat la xerrada a la sobretaula.
Torna a ploure, la porta és oberta i just just entra aigua. No se com tornaré a casa, no duc ni la jaqueta ni el paraigües... ja ho vorem. Sembla ajustar-s'hi la cançó d'Antònia Font que hi diu "aquesta pluja que ho banya tot, treu de ses coses s'olor del món" i segueix...
Avui aniré a dormir encara més d'hora, el dia ha estat cansat.

Esper que tengueu una bona setmana, miraré de fer-ne cinc cèntims més endavant de la meva.

D'un estiu de cinc dies a Mallorca i l'arribada a Nicaragua

L'estiu a l'illa fou curt, un estiu que continuarà a la tornada, un estiu d'uns cinc dies, un estiu curt però intens, de Ciutadella i Sant Joan, des Trenc, de Pollença...
No cal pensar en l'estiu que no serà a ca nostra, en els tomàquets, els melons que semblen carabasses i síndries, de dies al sol a platges ja conegudes i tan tan estimades, de trempó davall un pi, de vesprades per dins els carrers de Palma, de gelats, de la Patrona, de la mar, de la sal... És dons un estiu que no és, almenys per jo, un estiu on no hi sóc. I així pens en l'estiu que faré aquí, a Nicaragua, a un poblet ple de colors i gent anomenat San Ramón, de la convivència amb una família molt agradable, de la feina que demà iniciaré, de les converses sobre guerres civils i desastres, dels intercanvis gastronòmics, de nins riallers, de fruites, de verds... i de tot el que vengui, de tot el que encara no se com i quan vendrà.
El viatge d'escales fou llarg, el no dormir pesava, però la companyia fou genial. El primer vespre a Managua el passarem molt bé, un hotel típic amb jardins plens de verds i un berenar tradicional. El canvi d'hora encara pitja, però supòs que demà ja haurà passat.
Avui passam un diumenge tranquil. Demà ja veurem el que ens espera.