Dolça besada a gust a què s'acaba

Acabada l'estada a San Ramón i acabada la gran aventura final al mar carib esper a Managua la sortida del vol Managua- Miami.
Quins grans records que em deixa Nicaragua i quin munt de coses que he après i d'altres que he desaprès.
Sortirem fa deu dies, i sembla que fos ahir, de San Ramón amb la maleta plena d'esperances d'arribar com fos a Cord Island, una illa enmig del mar carib. El mateix dia poguerem arribar a El Rama, una ciutat just al costat de Río Escondido on s'agafaven les "pangas" cap a Bluffiels, tot i que després ens costà un dia més per poder trobar un vaixell de càrrega que ens dugués fins a l'illa. I així dilluns despertarem a Corn Island una illa que sura damunt el mar carib, plena de tranquilitat, on la platja i les aigües cristal·lines eren totes per nosaltres... una illa amb l'absència de grans hotels i turisme lleig, per ara. Una illa semblant a la nostra, en essència.
Després d'uns dies de platja, selva tropical, ron dins cocos, cervesa, reggeton, entre d'altres iniciarem el viatge de tornada a la part del Pacífic.
I els dies que hem passat fins avui han estat tranquils, i Granada i Masaya, i mercats, i gent, i vida, i comiats. Dies per gaudir i per assumir una mica tot el que hem viscut, cosa que durà el seu temps.
I llavors torn aquí on sóc, a un hotel de Managua, intentat tornar a la realitat, intentant preperar-me pel llarg viatge d'aeroports i avions.

I així d'aquí poc tornaré a l'illa, a la terra, tornaré a casa... tot i que un trosset de mi sempre restarà a Nicaragua.

I un inici de finals...

No ho sembla però ja som a dimecres. La darrera setmana a San Ramón encara passa més aviat que les altres, i ja és dir! Ahir vaig fer a casa un sopar mallorquí, un sopar d'estiu dins l'hivern de Nicaragua i amb la família de Nicaragua. I trampó, pa amb formatge y coca de trampó al costat de gallopinto (arròs amb "frijoles") y plàtan fregit, i quines mescles i quin goig comprtir cultures i gastronomies. El sopar agradà als de casa, o així m'ho varen fer saber. I quant els enyoraré, el dia a dia amb ells, la xerrada just acabar de sopar, n'Helenita que quasi sempre és per la meva habitació, les converses plenes de confessions amb n'Esther...

Avui es prepara un altre sopar, el sopar mallorquí amb els de ACNAS, amb la gent que tan i tan bé ens ha acollit i amb la que fa tan bo treballar!

I és que aquesta setmana serà un no aturar, esdevé intensa, de sopar en sopar, de comiat en comiat... Intentant aprofitar al màxim els pocs dies que em queden per aquí i agafant forces per iniciar el viatge cap a la costa atlàntica, un viatge que per dissort no té tornada a San Ramón.

De caps de setmana.

I què estrany tot plegat, i què estrany el pas del temps. I fa molt temps que no escric, i és que el temps passa massa aviat. Just demà iniciaré la meva darrera setmana a San Ramón i només de pensar-ho m'entra vertigen. Serà una setmana intensa, intentant acabar tot allò que començarem, intentant fer tot allò que encara no he pogut fer.
I el temps passa tan diferent de dilluns a divendres que de dissabte a diumenge. Passam uns caps de setmana intensos, cap amunt i cap avall, coneixent a gent diferent, gent nova, gent tan i tan diferent.
El cap de setmana passat anarem a Las Peñitas, una platja propera a León. I quina tranquilitat, quina pau, quin oceà tan càlid. I el sol tèbi sobre la pell i les ones trencant amb força damunt l'arena. I aquells trossets d'arena que feia hores no hi eren de cop apareixen i sembla que surin damunt l'aigua.I així el cap de setmana esdevingué un cap de setmana d'estiu, ja que tothom sap que els caps de setmana d'aigua salada són d'estiu, i esdevé el record d'una cançó que parla de l'estiu i de resoldre tots els problemes dient tanmateix.
Aquest cap de setmana fou ben diferent, arribarem a Somoto, i de cop dissabte al matí l'atzar ens retrobà amb els companys de l'inici del viatge, i que n'és de petit el món, i quines sorpreses ens dóna. Ferem el "Cañón de Somoto" al matí i al vespre ens dedicarem básicament a beure Toñas, la cervesa típica de Nicaragua. Avui diumenge iniciarem la nostra darrera tornada a San Ramón, i és que diumenge que ve ja serem lluny d'aquí, direcció Corn Island.

Quin intens viatge, un viatge que es farà curt i em deixarà amb ganes de més. Esper poder tornar a escriure abans de partir de San Ramón, abans de partir d'aquest poble que tan bé ens ha acollit i que tan em costrarà deixar, al que deixaré dient fins aviat.

El segon dia d'agost

Avui, avui és el primer dia dos d’agost que sóc fora de casa… Sóc lluny de casa i no m’ho puc creure, avui… avui aquí plou, plou i no deixa plou. I sembla que fins i tot el temps estigui d’acord amb mi, avui és un dia tapat tant per fora com per dins. I sóc aquí i no soc allà, i no se on hauria de ser i no se qui sóc. I pens en les places plenes, plenes de gent, l’ambient, Can moixet ple, les barres al carrer, calor, la música sonant… i pens i m’imagin a la gent, a la meva gent, la meva dins dins carrers pollencins, dins els meus carrers. I l’olor d’un record i l’auborada que escoltaré a les nou del vespre a Nicaragua. No puc escriure amb claretat, no puc dir tot el que sent i la pluja segueix caient feixuga damunt les teulades de zinc i en fa un escàndol.
I demà els cossiers damunt plaça, els ventalls fent feina i la ressaca també, un granissat de taronja… I la plaça plena a rompre i el fobiol i en tamborino. Ca la Meme amb la taula posada i tots al voltant… els moros i els cristians de la casa es preparen i na Núria es pinta els ulls de negre. Al carrer les cornetes i els moros sense camiseta. L’Aumoina és plena de gent i cristianes que esperen, en Joan Mas es preparara. En Dragut arribarà. I les cornetes, les cornetes sonen, l’olor a pólvora s’escampa… i quina Patrona més estranya, i quina Patrona!

Que molts d’anys i que passeu unes bones festes.