Masaya, Granada i Ometepe

Feia massa temps que no escrivia, massa temps sense dir res. I és que el temps passa aviat aquí. Podria dir que el temps passa diferent a Nicaragua, tot és tan diferent que fins i tot el temps i les distàncies també. La vida a San Ramón segueix molt bé, seguim amb el cens i l’avaluació nutricional dels nins, seguim a l’oficina passant la informació a ordinador, seguim més o menys igual.

Dimecres passat iniciarem un viatge, aprofitant que dijous era el trenta tres aniversari de la Revolució agafarem el divendres lliure i decidirem anar més lluny. El camí fou llarg, però tanmateix el camí també forma part del viatge i veure l’ambient de les estacions d’autobusos és tot un espectacle. Les estacions són plenes de venedors ambulants anunciant productes amb un to de veu monòton que després et sorprens imitant-lo, de pujades i baixades de maletes, sacs i d’altres objectes del sòtil de l’autobús, d’olors als llocs de venda de menjar dels mercats que hi ha al voltant, gent i més gent que espera, puja o baixa... tot és ple de moviment i de vida, a vegades de vides a les que sembla costar viure.

Hem estat visitant una de les parts més turístiques de Nicaragua: Masaya, Granada i la illa d’Ometepe. Però tanmateix és un turisme al qual nosaltres no esteim acostumats, no trobes grans hotels de vint i tants pisos damunt la sorra, no trobes atractius turístics explotats... no els trobes ara, però segurament d’aquí deu anys els trobem. Desgraciadament sembla seguir un rumb semblant al que visquerem nosaltres, el fet de que s’estigui construint un aeroport quasi bé internacional damunt la platja i damunt el volcà n’és un bon anunci... quin mal em feu als ulls la desolació d’aquella pista asfaltada, un aeroport a una illa volcànica que es troba damunt un llac a la qual s’hi pot arribar amb vaixell amb menys d’una horeta. Quins desastres.

L’estada fou genial i la gent també. A Ometepe trobarem un mallorquí, i mira si és petit el món, trobarem a un illenc a una altre illa quasi bé a l’altre punta del món. Una illa ben diferent a la nostra, una illa volcànica envoltada d’aigua dolça, una illa enmig d’un llac, un llac tan gran que quasi bé semblava la mar. Però els mallorquins som massa exigents quan parlam de platges i de la mar, però això és ben normal.

La tornada també fou llarga, massa hores de camí, haguerem d’arribar a Managua per poder tornar a Matagalpa i després a San Ramón. Però a la fi arribarem, i el millor de l’arribada fou la sensació de que havia arribat a casa. El sopar amb la família està ple d’anècdotes i relats del viatge, i és que tants dies sense veure’ls s’havien acumulat moltes coses per contar.