La feina a l'oficina va bé, esteim elaborant un cens al barris del poble per detectar les necessitats que puguin tenir i també feim un anàlisi nutricional a nins menors de 5 anys per detectar possible desnutrició o d'altres problemes de salut.
M'estic acostumant al poble i a la gent, estic agafant confiança i al cap i a la fi s'hi està molt bé. M'estic acostumant a les dutxes amb aigua freda, a la gastronomia, a les plujes damunt la taulada de zinc...
El cap de setmana l'hem passat a San Marco, una comunitat just a sobre d'un puig, envoltat de blat de moro, plataners i arbres inacabables. Les condicions d'aquesta gent no són massa bones, cases ben petites, sense llum, sense aigua, fogons de llenya... lluny de tot viuen, sols hi ha una camioneta que arriba fins a dalt tres cops a la setmana però fa estona que no puja per la pluja, i de la carretera a peu hi ha unes dues hores caminant, o bé "trapando" com diuen aquí. La gent et tracta com si fossis un més de la família, el poc que tenen ho comparteixen i et posen a tu el millor plat i la millor cullera. Ha estat una experiència genial, una gent inolblidable.
Per baixar ha estat una mica més complicat, no ha aturat de ploure i hem arribat a la parada d'autocar ben ben banyats.
Arribats a casa, he dinat amb la família i ha esclatat la xerrada a la sobretaula.
Torna a ploure, la porta és oberta i just just entra aigua. No se com tornaré a casa, no duc ni la jaqueta ni el paraigües... ja ho vorem. Sembla ajustar-s'hi la cançó d'Antònia Font que hi diu "aquesta pluja que ho banya tot, treu de ses coses s'olor del món" i segueix...
Avui aniré a dormir encara més d'hora, el dia ha estat cansat.
M'encanta Marta, vivint i escrivint amb intensitat.
ResponderEliminarTe seguim per aquí amb molta il·lusió ;)
Un beso enorme!!